I. Act.
A. To weep over a person or thing; to lament, deplore, bewail (for syn. cf.: “deploro, ejulo, ploro, lacrimo, lamentor, fleo —class.): te cinefactum deflevimus,” Lucr. 3, 907: “Numam,” Ov. M. 15, 487: “nuptam (Eurydicen),” id. ib. 10, 12: “inter nos impendentes casus deflevimus,” Cic. Brut. 96, 329: illud initium civilis belli, Asinius Pollio ap. Cic. Fam. 10, 31: “eversionem civitatis,” Quint. 3, 8, 12: “aliena mala,” id. 6, 1, 26 et saep.: “Crassi mors a multis saepe defleta,” Cic. de Or. 3, 3; cf. id. Phil. 13, 5; Verg. A. 6, 220 al.: “in deflenda nece,” Quint. 11, 3, 8 et saep. —Absol.: “dum assident, dum deflent,” Tac. A. 16, 13: “in amici sinu,” Plin. Ep. 8, 16, 5.—
B. Oculos, to dull with weeping, App. M. 5, p. 161, 36.—
II. Neutr., to weep much or violently, weep to exhaustion (very rare): “gravibus cogor deflere querelis,” Prop. 1, 16, 13; Justin. 18, 4, 13; App. M. 4 fin.