I.a. [perseverus].
I. Neutr., to abide by or adhere to strictly; to continue steadfastly, to persist, persevere in any thing (class.; syn.: persisto, permaneo).
(α).
With in and abl.: “perseveras tu quidem et in tuā vetere sententiā permanes,” Cic. Leg. 3, 11, 26; so, “in suā sententiā,” id. Phil. 4, 4, 11: “in vitiis,” id. Inv. 2, 2, 5: “in errore,” id. Phil. 12, 2, 5: “in eo perseveravit, jus publicano non dicere,” id. Prov. Cons. 5, 10; Vulg. Matt. 10, 22; id. Heb. 12, 7: “nobiscum,” continuing with us, id. Act. 27, 2.—
(β).
Impers. pass.: “perseveratum in irā est,” Liv. 2, 35; Cic. Verr. 2, 4, 39, § 85: “in eo perseverandum putabat,” Caes. B. C. 1, 26, 2.—
II. Act., to go on or proceed with steadily, to persist, persevere in any thing (class.); usually constr with an object-clause; rarely with acc. or abl.
(α).
With inf.: “injuriam facere,” Cic. Quint. 8, 31: aliquem conservare, Curius ap. Cic. Fam. 7, 29, 1: “bello persequi,” Caes. B. G. 1, 13, 4.—With acc. and inf: “cum Orestes perseveraret, se esse Orestem,” stuck to it, Cic. Lael. 7, 24; so, “cum id facturos se perseverarent,” Vell. 2, 92, 3.—
(β).
With acc.: “neque te ipsum id perseverare et transigere potuisse,” Cic. Quint. 24, 76: “religiosam observantiam,” Symm. Ep. 1, 90 (96).—In the pass.: “ob haec illi quatriduo perseverata inedia est,” Just. 12, 6, 15—
(γ).
With abl.: “bellis continuis perseverare,” Just. 38, 4, 11.—Hence, persĕvērans , antis, P. a., persevering; with abl.: “perseverantior caedendis (hostibus),” Liv. 5, 31, 4 (Madv. caedendi).—Absol.: “perseverantissimus sui cultus,” Val. Max. 6, 6, 1 ext.: perseverantissimum studium, Col. praef. 1, § 19: pertinaciter perseverans, Jul. Obseq. 64: “valetudo,” Plin. Ep. 1, 12, 9: “perseverantissima pietas,” Aug. Ep. 555.—Adv.: persĕvēranter , perseveringly: “tueri,” Liv. 4, 60, 5: “tacere,” Val. Max. 6, 1, 7.—Comp.: “perseverantius saevire,” Liv. 21, 10, 7.—Sup.: “aliquem perseverantissime diligere,” Plin. Ep. 4, 21, 3 (dub.; Keil, persevera).